lunes, 2 de mayo de 2011

Poema XXI: L'encís que fuig

L'ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!


COMENTARI

"L'encís que fuig", de Mª Antònia descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per la poetissa, el vent, la boira, la neu, la nuvolosa i les roses són elements uns darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Respecte a la forma, veiem que personifica la vida com si pogués tremolar, en la quarta estrofa. A més a més, fa servir preguntes retòriques i també utilitza l'anàfora repetint una mateixa estructura en els primers dos versos de l'última estrofa. També utilitza l'hipèrbaton, ja que hi ha un canvi en l'ordre dels versos en la segona i tercera estrofes.


(Júlia Hinojo, Laia Marquès, Arnau Souto)

1 comentario: