sábado, 28 de mayo de 2011

LA CIUTAT LLUNYANA, Màrius Torres

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliure puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

COMENTARI:

Màrius Torres va néixer al 1910 a Lleida en una família benestant. Va estudiar medicina on es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu.
Durant la guerra civil va col·laborar en el diari "l'ideal", cosa que li va permetre mantenir-se relacionat amb la poesia.
Als 25 anys va caure malalt de tuberculosi i va haber d'anar a un sanatori on va continuar escrivint.
Torres va ser un poeta simbolista, arribant-se a definir a ell mateix com a "un poeta líric".
Va morir als 32 anys a causa de la malaltia en el sanatori de Sant Quirze de Safaja.

El títol d'aquest poema és una metàfora metonímica perquè es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què, a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931, els catalans havien confiat obtenir un futur més ple i lliure.
El poema va ser escrit encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d'ocupar el territori català.
La primera quarteta, iniciada amb un "ara" prou explícit de derrota, apel·la a al Pàtria que protegeixi els seus fills a qui mai mentirà ni trairà. El tema de la veu es desenvolupa en la segona quarteta en l'espera que la veu pura de la Pàtria ens parli. Mentrestant, cal l'esperança que uns fills més afortunats algun dia crearan una nova arquitectura ratllant el sòl d'aquesta ciutat ideal. El poeta desitja oblidar la ciutat de derrota i intueix una altra ciutat de futur per sobre dels avatars del temps presoner que vivien. La veu d'aquesta nova ciutat serà de bronze, metall noble que farà arribar resons a tots els racons i portarà ànim als cors i escalf als peus per fer camí, en una clara referència als exiliats.

La forma d'aquesta obra és un sonet de versos alexandrins amb el següent esquema de rima: 12A/12B/12A/12B// 12C/12D/12C/12D// 12E/12F/12F// 12G/12H/12H.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres

6 comentarios:

  1. Bonic poema i molt ben comentat, ACM1PT

    ResponderEliminar
  2. Bonic poema i molt ben comentat, ACM1PT

    ResponderEliminar
  3. Hola bona tarda, em llegeixo aquest poema ja que el necessito per un treball de literatura catalana. Crec que aquest poema està molt ben elaborat, ja que tes aspectes que donen una imatge molt encertada. Té matisos sobre la pàtria i l'amor de la terra. Enhorabona per aquesta obre. Val molt la pena.

    ResponderEliminar
  4. Doncs jo penso que és un poema de caràcter baix. Per plebeus i gent mundana. no val la pena.
    Seguiu @catalunya_life !!!

    ResponderEliminar