domingo, 8 de mayo de 2011

Canigó. Epíleg. Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llantia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.





Jacint Verdaguer, Canigó





COMENTARI DEL POEMA

Aquest poema se situa en el període conegut com la Renaixença. Aquesta etapa es caracteritza perquè va significar l’intent de recuperar la identitat nacional i el català com a llengua de cultura, identificar llengua i nació i fomentar l’aparició de nous escriptors.
També cal destacar la restauració dels Jocs Florals, en el qual s’atorgaven tres premis i el poeta guanyador dels tres, era considerat Mestre en Gai Saber. Un dels autors premiats va ser Jacint Verdaguer amb el poema “L’ Atlàntida”.
La importància de Verdaguer consisteix en el fet de representar la recuperació de la poesia culta en català després de tres segles de decadència. Va significar el mateix que Ramon Llull a l’edat mitjana: es pot considerar el creador de la llengua literària contemporània. És considerat un autor molt destacat en aquesta etapa ja que va tenir una gran estima popular.

En el text s’observa la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc versos (quintet), amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B): 10A 10B 10A 10A 10B.

El poema es pot dividr en tres parts:
Primera part (1 – 35) : Diàleg entre els dos campanars romànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, en que parlen de la bellesa perduda, la mort de la bellesa dels temples. En aquesta part narren la pèrdua dels elements romànics, claustres, enderroc dels altars.
Segona part (36 - 90) : Diàleg entre els dos campanars, es parlen bo i explicant-se els seus records de gestes i les seves tristors. Acaba quan el campanar de Cuixà li diu al de Sant Martí que les seves pedres enderrocades acabaran al seu costat.
Tercera part (91 – 105): En aquests últim versos, el poeta torna a prendre la paraula.


Les figures retòriques que apareixen en el poema són: la metàfora, la comparació,la personificació, el paral·lelisme, la sinestèsia, el polisíndeton, i la interrogació retòrica, entre d’altres:
Metàfora: Al vers 28: “…són los monjos darrers de l’encontrada,…”
Comparació: Al vers 26: “Com dos gegants d’una legió sagrada…”
Personificació: Al vers 41-42: “-Campanes ja no tinc- li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. …”
Paral·lelisme: Al vers 44-45: “Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Sinestèsia: Al vers 65: “…no hi cantarà mai més dolces amors.”
Polisíndeton: Al vers 80: “…i ossos i glòries i records se’ns ven.”
Interrogació retòrica: Al llarg de les tres primeres estrofes.




Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

No hay comentarios:

Publicar un comentario