jueves, 12 de mayo de 2011

POEMA XIV, Vora la mar

Jacint Verdaguer

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa,
m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:

Poemes, ai! que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:

Vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:

Idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen les ons que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
digueu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

COMENTARI:

Aquest poema pertany a la Renaixença, un moment de recuperació de la literatura catalana a nivell europeu. Verdaguer donà el copet necessari per a aconseguir-ho.
Des de jove va utilitzar els jocs florals per tal de fer-se un lloc en la poesia catalana. Tot això ho compaginava amb la seva vida de sacerdot.
Va escriure moltes obres abans de caure en una forta crisi personal, que el va fer enfrontar amb el seu bisbe, d'entre les quals remarquen l'Atlàntida o el Canigó.
Després de la crisi va ser perdonat i va continuar donant missa fins al 1902 quan morí.

És un poema que conté resumidament tot el món poètic de Verdaguer, el del triomf i la plenitud i el de la crisi que com ja hem explicat va patir. En remarquem sobretot, l'actitud romàntica de confrontar-se amb la pròpia obra i demanar-se qui és ell, què és la poesia i quin és el sentit de tot plegat al costat de Déu.
Així doncs el poema tracta de diversos temes: la contemplació del paisatge com a instrument per entendre's un mateix, l'evocació del pssat i la incertesa del futur, la persecució d'un món ideal, la caducitat i la insaciabilitat del temps, la fal·làcia o engany de la creativitat poètica...

Tot això ho fa amb una forma de tres blocs de tres, quatre i tres estrofes respectivament. En les tres primeres la veu poètica ens parla en present, però en l'inici de la quarta estrofa, el verb "aixequí" ens marca un canvi de visió cap al passat, amb alguns temps de present.
Finalment, en l'estrofa vuitena es torna a imposar la veu en present, ara, però, amb el complement d'alguns verbs en futur que clouen el poema.
Els versos decasíl·labs es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos amb l'esquema de rima 10A/6b/10A/6b.
El predomini de lèxic lligat sobretot amb el mar i el cel és la base dels poemes de Verdaguer, on hi ha moltes metàfores.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres.

6 comentarios:

  1. Respuestas
    1. si posas un comentari tan agresión es que ni tas figad al poema tan bonica que explica la historia de un gran home que va conseguí tot las seves metas.

      Eliminar
  2. calcat al propi llibre de l'antologia hahaha

    ResponderEliminar
  3. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  4. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar