Clementina Arderiu:

“El pendís”, de L'alta llibertat(1920)

Jo deia ahir: ésser i sentir, fortuna rara. Per què la gent -rosec mesquí- no se n'amara, d'ésser i sentir? I era per mi goig pur. Mes ara, per un pendís rodoladís jo faig ma via. Un pas amunt i en llisco sis. Si defallia, per mon pendís tan dret i llis rodolaria. Si em vull salvar, bé cal pujar, no mirar enrere. Enlaire sols puc esguardar, que en la vorera l'herba es secà i es revoltà sa cabellera. I els arbres són d'un sol pregon la immòbil presa; tot el brancatge acota el front, i gran feresa dins mi es difon. Sóc no sé on, re no es palesa. Res ni ningú no se m'enduu. La mà amorosa, l'esguard serè i el pas segur, la remorosa parla d'algú que al cor tan nu fos venturosa, tot, lentament, sens frisament, fuig de ma ruta. Pel món tingués com el morent l'ànima eixuta, i aquell frement deseiximent que res no immuta! Clementina va néixer a Barcelona el 1889. Va ser filla d'una família d'argenters, gran amant de la lectura i la música. Publicà el seu primer poema el 1911. El 1916 es casà amb el poeta Carles Riba que l'orientà en la seva vocació literària. En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner així com del seu marit Carles Riba. La seva, és una poesia molt treballada on dominen temes com la fe, l'amor, l'alegria, la condició femenina o la mort, entre altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. L'obra dels seus inicis pot inscriure's dins el moviment noucentista que supera amb posterioritat amb la incorporació de nous elements. El tema central del poema és esmentada ja en els primers versos. Ésser i sentir és fortuna rara, és a dir, poca gent pot fruir d’aquesta plenitud feliç. La poeta ens explica que li costa molt tirar endavant i que li és mes difícil. El poema és format per sis estrofes de vuit versos . Tenen quatre síl·labes menys la quarta que es dobla en vuit i segueixen l’esquema de rima següent: 4a/4a/4b/8a/4b/4a

Oda a Guynemer

Josep Maria Junoy, Poemes i cal·ligrames

COMENTARI DEL POEMA:

Aquest poema se situa en el període conegut com les avantguardes. Aquesta etapa sorgeix gràcies a l’assentament d’una literatura i art moderns, que fan adoptar una sèrie d’actituds i obres literàries i plàstiques que tenien en comú la voluntat de revolta i el rebuig de les formes i els criteris consolidats.
Josep Maria Junoy és un poeta que va iniciar l’avantguardisme ja que va ser l’introductor del cubisme en la literatura catalana. Podem dir que aquest cal·ligrama és una síntesi d’elements futuristes i cubistes, d’una gran bellesa plàstica.

Tracta sobre l’heroisme del famós aviador capità Guynemer que mor en combat (11/9/1917). El tema del poema és la defensa de la llibertat, és un cant als joves herois defensors de la llibertat. El títol té un valor descriptiu: el cal·ligrama és una oda per expressar els sentiments de lloança al jove capità de l’aviació francesa.

Aquest poema es pot dividir en dues parts:
a) El fons:
Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francés.
b) El text:
Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en que està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que al morir en combat, puja al cel, descansant en pau.
Aquest poema no utilitza cap recurs mètric, es podria dir que el cal·ligrama ja és, en si, un recurs mètric del cubisme. No hi ha tampoc cap signe de puntuació, només utilitza lletres majúscules.

Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

Canigó. Epíleg. Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llantia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer, Canigó

COMENTARI DEL POEMA

Aquest poema se situa en el període conegut com la Renaixença. Aquesta etapa es caracteritza perquè va significar l’intent de recuperar la identitat nacional i el català com a llengua de cultura, identificar llengua i nació i fomentar l’aparició de nous escriptors.
També cal destacar la restauració dels Jocs Florals, en el qual s’atorgaven tres premis i el poeta guanyador dels tres, era considerat Mestre en Gai Saber. Un dels autors premiats va ser Jacint Verdaguer amb el poema “L’ Atlàntida”.
La importància de Verdaguer consisteix en el fet de representar la recuperació de la poesia culta en català després de tres segles de decadència. Va significar el mateix que Ramon Llull a l’edat mitjana: es pot considerar el creador de la llengua literària contemporània. És considerat un autor molt destacat en aquesta etapa ja que va tenir una gran estima popular.

En el text s’observa la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc versos (quintet), amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B): 10A 10B 10A 10A 10B.
El poema es pot dividr en tres parts:
Primera part (1 – 35) : Diàleg entre els dos campanars romànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, en que parlen de la bellesa perduda, la mort de la bellesa dels temples. En aquesta part narren la pèrdua dels elements romànics, claustres, enderroc dels altars.
Segona part (36 - 90) : Diàleg entre els dos campanars, es parlen bo i explicant-se els seus records de gestes i les seves tristors. Acaba quan el campanar de Cuixà li diu al de Sant Martí que les seves pedres enderrocades acabaran al seu costat.
Tercera part (91 – 105): En aquests últim versos, el poeta torna a prendre la paraula.

Les figures retòriques que apareixen en el poema són: la metàfora, la comparació,la personificació, el paral·lelisme, la sinestèsia, el polisíndeton, i la interrogació retòrica, entre d’altres:
Metàfora: Al vers 28: “…són los monjos darrers de l’encontrada,…”
Comparació: Al vers 26: “Com dos gegants d’una legió sagrada…”
Personificació: Al vers 41-42: “-Campanes ja no tinc- li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. …”
Paral·lelisme: Al vers 44-45: “Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Sinestèsia: Al vers 65: “…no hi cantarà mai més dolces amors.”
Polisíndeton: Al vers 80: “…i ossos i glòries i records se’ns ven.”
Interrogació retòrica: Al llarg de les tres primeres estrofes.

Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

POEMA XXVI

Aigua-marina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
 
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
 
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
 
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.

Josep Maria de Sagarra neix a Barcelona el 5 de març de 1894. Durant la infantesa de Josep Maria de Sagarra té una forta importància la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca amb quatre segles d'antiguitat i, sobretot, la finca de Santa Coloma de Gramenet on entra en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'és un apassionat, fet palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Comença el batxillerat a l'institut de Reus i l'acaba als jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, on dóna a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Amb només quinze anys publica un sonet a Il•lustració Catalana i alguns poemes a La Revista Universitària.Un carcinoma li provoca una llarga agonia i, en última instància, el duu a la mort el 27 de setembre de 1961.

Només observant el títol del poema, ja ens situem, en un context marítim. En la primera estrofa del poema, ens introdueix un equilibri desitjat ja que ens diu, que voldria ser lliure com un ocell però no canviar mai el lloc de viure . a més observem que suposa una vida calmada i tranqui-la en un paisatge marí. I només llegir llibres clàssics. En la segona estrofa és reflexa clarament la idea de carpe diem, de viure el moment sense preocupar-nos d’ on anirem quan morim.
En la mateixa estrofa trobem : “creure en la fusta del rem, i en la fusta de l’escàlem” això vol dir que només hem de creure en allò que podem veure i sentir. En la tercera estrofa trobem l’amor. Aquest també l’observem en l’última estrofa on ens mostra un amor pur i desitjat. Fa referència a la rosa i a les espines com tot amor que te els seus petits problemes o els seus entrebancs, però malgrat to això l’amor és bonic com una rosa. En la mateixa estrofa Josep M de Sagarra fa referència al vent que fa que l’amor sigui pur i clar com l’aigua marina.

El poema esta format per quatre estrofes de diferent nombre de versos amb un metre irregular. Predominen heptasíl•labs, trobem tetrasíl•labs, pentasíl•labs, octosíl•labs i decasíl•labs.
Pel que fa a la rima el poema mostra regularitat.

Observem diverses figures retòriques:
ésser lliure com una ala- comparació, sense dubte, ni enveja, ni enemic- polisíndeton, i aquesta mica de vent,-anàfora, del pensament que vibra, - metàfora, llegir només un llibre -personificació, rosa i espina; -antítesi i el teu amor, transparent- metàfora com una aigua-marina. – comparació

ELEGIA II, CARLES RIBA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.


COMENTARI DE TEXT:

Carles Riba va néixer a Barcelona el 1893. Va ser crític literari i traductor. Després va ser professor a l’escola de Bibliotecàries. El 1939, s’exilia a Bierville. Degut a l’entrada dels nazis a França se’n torna a Barcelona. Mor el 1959.
Les Elegies de Bierville són un conjunt de dotze elegies unides per un mateix sentit, la mitologia grega que emmascara la fe cristiana. La clau de la creació està en la fi de la guerra civil, que va fer que Riba imaginés la salvació per a Catalunya i català, també la salvació personal desprès del desastre.
Mètrica que utilitza en aquestes elegies és complexa i poc habitual en la poesia catalana contemporània, apropant-se al món clàssic, i creant una sensació de distancia amb el lector. L’elegia es una composició poètica clàssica que contenia reflexions personals per als mes pròxims i referències fúnebres, i després acabà sent una meditació apassionada.
Concretament, en l’elegia II associa la tenaç resistència contra els infortunis del temple de Súnion amb a necessària força personal i col•lectiva per afrontar el període de la postguerra.
Són 14 versos que es poden dividir en dues parts. La primera meitat és la descripció de la ubicació i estat del temple i a la segona meitat atribueix al temple la capacitat benefactora sobre el mariner que hi navega a prop, sobre el viatger cultural que ell va ser i sobre l’exiliat que és ara, per tant,esperança de salvació personal.

(Albert Sánchez, Alba Ventura i Paula Palacín)

Poema XXI: L'encís que fuig

L'ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!

COMENTARI

"L'encís que fuig", de Mª Antònia descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per la poetissa, el vent, la boira, la neu, la nuvolosa i les roses són elements uns darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Respecte a la forma, veiem que personifica la vida com si pogués tremolar, en la quarta estrofa. A més a més, fa servir preguntes retòriques i també utilitza l'anàfora repetint una mateixa estructura en els primers dos versos de l'última estrofa. També utilitza l'hipèrbaton, ja que hi ha un canvi en l'ordre dels versos en la segona i tercera estrofes.

(Júlia Hinojo, Laia Marquès, Arnau Souto)

Cançoneta incerta, Josep Carner

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!


Comentari de text:

Aquest és un poema de Josep Carner, nascut el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel•les el 4 de juny de 1970. Era conegut com a El príncep dels poetes, i va ser un poeta pertanyent al moviment del Noucentisme. Va escriure poesia, prosa i teatre. Cançoneta incerta és un poema representatiu de Josep Carner, com també ho és Corones, guanyador de la Viola d’Or i d’Argent als Jocs Florals de Barcelona el 1904.
Aquest poema presenta com a tema principal la preocupació per la vida i l’angoixa davant un incert devenir.
En aquest poema es plantegen preguntes retòriques sobre els dilemes de la vida i la incertesa del destí. La paraula camí és personificada i adquireix el significat de vida. Al principi de la primera estrofa i al final de la segona hi apareix un paral•lelisme: Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? I apareix sovint l’anàfora a la tercera estrofa.
És un poema de tres estrofes de vuit versos, encadenant versos octosíl•labs i pentasíl•labs. Amb rima 8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.

(Albert Sanchez, Alba Ventura i Paula Palacín)