LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.


1. Autor: Joan Maragall

El tema principal de la poesia de Joan Maragall es la natura, ja que ell viu en una ciutat ple de parets on la natura es escassa. Llavors quan contempla la natura queda impressionat i meravellat. El poeta vol transmetre la emoció i els sentiments que li provoca al veure la natura lliure. Es un dels escriptors més representatius del modernisme. La seva obra reuneix dues actituds diferents; esteticista i regeneracionista.


2. Glossa

Un dia Joan Maragall i la seva dona estaven a la Font de les Abadesses i una vaca es va apropar amb un gest que no semblava normal. Llavors la dona li va preguntar a un pastor que li passava, i el pastor li va respondre que era cega. Joan Maragall en arribar a casa va començar a escriure allò que li havia sorprès, la vaca cega.

La imperfecció i la desgracia de la vaca fan d’aquesta vaca un ésser solitari, que simbolitza l’individu aïllat i incomprès, tal com es sentien els poetes modernistes.


3. Forma
Té una mètrica de versos decasíl·labs d’art major amb rima asonant.
Les diferents figures retòriques són les següents:

-Una enumeració: per exemple a la quarta estrofa, “Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera” nombrosos encavalcaments,
- Una personificació: “l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna”.

( Roser Valls, Andrea Gordo i Alba Salort)