martes, 31 de mayo de 2011

SOL I DE DOL

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.


1. Autor J. V Foix

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut popularment com a J.V. Foix, (Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels mes destacats del les avantguardes literàries catalanes.

2. Glossa

El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava.

L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de la natura.

3. Forma

Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres, formades per quatre versos, dos quartets i les dues últimes formades per tres versos, dos tercets.

El primer estrofa ens demostra el protagonista solitari, vestit d’una manera vulgar en prats desconeguts. Cal accentuar que “ Sol, i de dol” no vol dir <>, sinó <>. La segona estrofa el protagonista es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat.

Seguidament en el següent paràgraf, reconeix el paisatge de fa mil anys que ja no li és estrany. Finalment l’últim paràgraf ens explica el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.

La rima és consonant i l’estructura mètrica és 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D. És art major

(Andrea Gordo, Alba Salort i Roser Valls)
VINYES VERDES VORA EL MAR

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


1. Autor: Josep Maria de Sagarra

Vinyes Verdes vora el mar és un poema de Josep Maria de Sagarra, un autor de finals del segle XIX i principis del XX.

La obra va ser escrita a principis del segle XX. El tema principal en el es basa és el plaer de viure, destaca ell seu optimista, les sensacions físiques i l’exaltació de la bellesa de la terra. Vinyes Verdes vora el mar és una de les poesies més coneguda de l’autor i musicada.

2. GLOSA
Se centra en la descripció del paisatge, tot el poema és com un quadre. Per aquest motiu, utilitza una gran gama de colors: el verd (vinyes) n’és el protagonista, i després també apareix el blau (mar). La natura és bucòlica, estable i harmònica, i el color verd n’accentua la seva joventut. Les referències fetes al fruit de la vinya (el raïm) són una manera ideològica de veure una natura al servei de l’home, productiva.

Més tard, compara l’home amb un cep, i diu que aquest cep està en soledat, és a dir, se sent sol.

A l’última estrofa podem observar com la natura exterior pren les dimensions del raïm, i aquesta miniatura que fa la podem entendre com una interiorització del paisatge per part de l’autor.

3. FORMA

Hi ha una tornada en el primer i últim vers de cada estrofa, i aquí es veu el gènere al qual pertany: la cançó; donant-li una musicalitat i una gran riquesa estètica.
L’autor utilitza molts paral·lelismes a la tornada:

“Vinyes verdes, dolç repòs,

Vinyes verdes soledat”

Una altre característica molt destacada d’aquest poema és la gran descripció del paisatge i elements naturals típics del segle XIX-XX com a mitjà per expressar els seus sentiments i provocar emocions al lector utilitzant un llenguatge molt adjectivat.



(Alba Salort, Andrea Gordo i Roser Valls)
LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.


1. Autor: Joan Maragall

El tema principal de la poesia de Joan Maragall es la natura, ja que ell viu en una ciutat ple de parets on la natura es escassa. Llavors quan contempla la natura queda impressionat i meravellat. El poeta vol transmetre la emoció i els sentiments que li provoca al veure la natura lliure. Es un dels escriptors més representatius del modernisme. La seva obra reuneix dues actituds diferents; esteticista i regeneracionista.


2. Glossa

Un dia Joan Maragall i la seva dona estaven a la Font de les Abadesses i una vaca es va apropar amb un gest que no semblava normal. Llavors la dona li va preguntar a un pastor que li passava, i el pastor li va respondre que era cega. Joan Maragall en arribar a casa va començar a escriure allò que li havia sorprès, la vaca cega.

La imperfecció i la desgracia de la vaca fan d’aquesta vaca un ésser solitari, que simbolitza l’individu aïllat i incomprès, tal com es sentien els poetes modernistes.


3. Forma
Té una mètrica de versos decasíl·labs d’art major amb rima asonant.
Les diferents figures retòriques són les següents:

-Una enumeració: per exemple a la quarta estrofa, “Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera” nombrosos encavalcaments,
- Una personificació: “l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna”.

( Roser Valls, Andrea Gordo i Alba Salort)
Cant XIII

(Versió de Climent forner)


Que alegrement la gent celebri festes
tant lloant Déu com divertint-se a pler;
jardins, carrers i places facin ple
i que també s'hi narrin les grans gestes,
mentre jo, els seus sepulcres visitant,
consultaré les ànimes damnades,
i em respondran sentint-se acompanyades
només per mi en el continu plant.

Tothom es fa amb qui li és semblant,
per això a mi no em plau fer-me amb els vius:
del meu estat es mostren tan esquius
que em veuen com un mort que infon espant.
Captiu, el rei de Xipre, de l'heretge,
al meu semblar no és pas més malaurat:
com que el que vull no em serà mai donat,
d'aquest desig no em pot guarir cap metge.

Si Tici, a qui el voltor es menja el fetge
mentre la carn li va brotant de nou
i de menjar l'ocell mai no en té prou,
pateix, a mi més fort dolor m'assetja:
mentre un corc em rosega la pensa,
tinc l'altre dins el cor de nit i dia,
i aquest rosec tan sols s'aturaria
amb allò que no puc haver en defensa.

I si la mort no em suposés l'ofensa
de fer-me absent d'un tan bell panorama,
ja pot vestir de fang, ordint la trama,
el meu cos nu, si vol: aquest no pensa
en cap plaer fora d'imaginar
que els meus desigs no es podran mai complir,
i si em calgués posar a la vida fi,
el bon amor s'haurà de limitar.

És més: si al cel Déu em vol col·locar,
per tal que el meu delit sigui complit,
més enllà d'Ell caldrà que em sigui dit
que aquesta mort a vos us féu plorar
sabent-vos greu de la poca mercè
a l'innocent i màrtir dispensada,
qui vol del cos l'ànima separada
si és que de vós el condol pot haver.

Llir entre cards, a ambdós no ens cal saber
que es pot donar la vida per amor:
creure de mi que sóc en tal dolor,
no fareu molt donant-hi plena fe.


1. Autor: Ausiàs March

Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1397 - València, 3 de març del 1459), va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.

2. Glossa

Forma part del poema amorós llir entre cards. Defensa el dret de cadascú d'ajuntar-se amb qui li plagui,alhora que comprova que tothom l'evita en veure'l en l'estat anímic en qe es troba. Es compara amb del rei de xipre i al patiment de ticio, sabent qe el guariment qe li caldria no el podrà aconseguir. Ha arribat a tanta desventura a casua del desamor de la dama qe nomes s'avé a deixar aquest mon d'infelicitat si tingués la certesa que la dama ploraria la seva absència,cosa ben dubtosa.tot home por morir i qe si aixi li passa a ell, la dama sera la notària de tanta dissort.

3. Forma

Poema estructurat per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornada de quatre que segueixen l'esquema de rima creu-creuada. Utilitza el decasíl·lab de tradició catalana, amb cesura a la quarta síl·laba.

( Roser Valls, Alba Salort, Andrea Gordo)

sábado, 28 de mayo de 2011

LA CIUTAT LLUNYANA, Màrius Torres

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliure puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

COMENTARI:

Màrius Torres va néixer al 1910 a Lleida en una família benestant. Va estudiar medicina on es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu.
Durant la guerra civil va col·laborar en el diari "l'ideal", cosa que li va permetre mantenir-se relacionat amb la poesia.
Als 25 anys va caure malalt de tuberculosi i va haber d'anar a un sanatori on va continuar escrivint.
Torres va ser un poeta simbolista, arribant-se a definir a ell mateix com a "un poeta líric".
Va morir als 32 anys a causa de la malaltia en el sanatori de Sant Quirze de Safaja.

El títol d'aquest poema és una metàfora metonímica perquè es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què, a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931, els catalans havien confiat obtenir un futur més ple i lliure.
El poema va ser escrit encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d'ocupar el territori català.
La primera quarteta, iniciada amb un "ara" prou explícit de derrota, apel·la a al Pàtria que protegeixi els seus fills a qui mai mentirà ni trairà. El tema de la veu es desenvolupa en la segona quarteta en l'espera que la veu pura de la Pàtria ens parli. Mentrestant, cal l'esperança que uns fills més afortunats algun dia crearan una nova arquitectura ratllant el sòl d'aquesta ciutat ideal. El poeta desitja oblidar la ciutat de derrota i intueix una altra ciutat de futur per sobre dels avatars del temps presoner que vivien. La veu d'aquesta nova ciutat serà de bronze, metall noble que farà arribar resons a tots els racons i portarà ànim als cors i escalf als peus per fer camí, en una clara referència als exiliats.

La forma d'aquesta obra és un sonet de versos alexandrins amb el següent esquema de rima: 12A/12B/12A/12B// 12C/12D/12C/12D// 12E/12F/12F// 12G/12H/12H.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres

FLORAL, Gabriel Ferrater

Floral

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

COMENTARI:

Gabriel Ferrater va néixer a Reus l'any 1922. És un dels autors més importants en la literatura catalana de la postguerra amb tres úniques obres que més tard va recollir en una : "Les dones i els dies".
Fa una observació detallada de l'experiència moral de l'home, totalment oposat al romanticisme doncs, basant-se en l'erotisme franc i el pas del temps.
Va ser professor de llengua a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al 1972, pels seus problemes personals, es va suicidar en el seu pis de Sant Cugat amb uan barreja d'alcohol i barbitúrics.

Aquest és un poema de continguts autobiogràfics que forma part del primer llibre, "Da nuces pueris". Hi apareixen el tema del pas del temps i el de les noies en la plenitud esclatant de la seva bellesa que atrauen i fascinen el poeta. El títol, que és simbòlic, ja vol unir la referència de la primavera del primer vers amb les noies esclatants com flors, i fins i tot, renéixer del record final. Temporalment l'acció és fixada a la primavera de l'any 1952, quan Ferrater comptava trenta anys. El poeta fa una mena de joc simbiòtic entre el record del passat, el present i la vida que aquest record de les noies sembra en el futur fins al punt d'acabar amb una metàfora molt arriscada.

La forma del poema combina versos decasíl·labs i alexandrins sense rima.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres

ECO, Joan Brossa

- Explica’m, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica’m què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
 
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
 
-I aquesta taula? I aquest balancí?
 I aquestes mans que fan ombra xinesa?
 Digues: i el món? I l’home?
-Heus aquí
 l’última forma de la saviesa:
 
 Mira’t a fons, afirma sempre el que és
 i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de generes. És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual, unes tres-centes cinquanta peces teatrals, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal•lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis... La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums. A més de ser un excel•lent traductor.
El poema Eco de Joan Brossa forma part del llibre Rua de Llibres publicat l’any 1980. El tema general del poema és una reflexió que fa sobre la vida i el seu sentit. A més a més l’autor fa dues preguntes vitals de les que no pretén obtenir-ne cap resposta: qui som i a on anem. Les coses tal com són, com diu Joan Brossa, potser són més senzilles del que creiem. El que ens vol dir l’autor és que malgastem temps i esforços inútilment. Trobem un diàleg, amb una veu que pregunta i una altra que respon, amb l’alternança pròpia del teatre. Trobem que el lèxic és infantil com si fos una lliçó de vida com si un nen aprèn o pregunta a un savi. Les característiques que lliguen aquest poema al surrealisme son les següents: gran nombre de metàfores, el tema (clàssic filosòfic) i la dificultat per entendre’l i l’ús de moltes imatges.
Pel que fa a l’estructura del poema: és un sonet i té una rima consonant, encadenada.
Figures retòriques:Trobem un paral•lelisme: I aquesta taula? I aquest balancí?
Una polisíndeton (ús excessiu de la conjunció (i)
Moltes preguntes retòriques I aquesta taula? I aquest balancí I les muntanyes? I els estels?

(Eduard, Fran, Laura)

jueves, 26 de mayo de 2011

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.


Joan Vinyoli


COMENTARI DE TEXT


Aquest poema se situa en el període conegut com la poesia catalana de postguerra.
Aquesta etapa va comptar amb l’orientació de Carles Riba, que dirigí la poesia pels camins del simbolisme i criteris de continuïtat noucentista fins l’any 1959. Els temes principals van ser la mort, Déu i l’angoixa existencial juntament amb la introducció de la problemàtica civil.
Joan Vinyoli a més de ser un poeta vinculat al mestratge de Carles Riba, representa una de les trajectòries més intenses de la poesia catalana del segle XX.

Aquest poema és descriptiu perque està ple de simbols lligats a l'aigua i la navegació, però sobretot al mar. El símbol que més en predomina son els gavins, perque fan el paper de l'autor. Una de les coses que es pot observar que el color que hi predomina és el negre, llavors a partir d'aquí podem deduir que l'autor esta bastant trist i deprimit. Això si, també s'observa una mica d'alegria a la taverna dels Oratges.

El poema s’estructura en vuit estrofes que no tenen el mateix nombre de síl·labes, amb una sèrie de trenta versos lliures (de nombre i mida indeterminada i sense rima), la majoria trencats, els quals si s'ajunten formen alexandrins (de 12 síl·labes amb cesura, en total apareixen 10), però també hi apareixen hexasíl·labs (de 6 síl·labes, n'apareixen 2), octosíl·labs (de 8 síl·labes, en trobem 2) i decasíl·labs (de 10 síl·labes, n'apareixen 6).

Figures retòriques
Les figures retòriques o literàries més abundants són:
- Jo poètic: en el primer vers.
–Encavallament: Quan la frase és molt llarga i continua al següent vers. Com per exemple:
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
– Comparació: quan es comparen dos elements que guarden una certa relació. Com per exemple:
Escumes fosforescents


Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

martes, 24 de mayo de 2011

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart Joan Oliver Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d'una família de la burgesia industrial.

Pere Quart escriu uns versos que prenen caràcter de document històric a Saló de tardor (1947). És al començament de la postguerra quan l’autor inicia una trajectòria de vint anys a l’exili. Les seves paraules reflecteixen el sentir de tot un poble que veu “una esperança desfeta”.

Tema: L’exili del propi país cap a un altre per haver escrit en català o haver donat diners d’algun premi als orfes de guerra. Les tres primeres corrandes ens situen en l’instant i el lloc precisos de la fugida: la nit que es travessa la frontera. Les dues corrandes següents expliquen la desolació, el sofriment, el record, i l’enyorança. En la sisena i setena corranda evoca el paisatge perdut.

Mètrica: 7a-7a-7b-7b-7a 7c-7d-7d-7c-7d Versos:Heptasíl·labs Rima: Consonant
Figures retòriques:
Al·literació: Perquè ens perdoni la guerra, que l’ensagna, que l’esguerra, abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla.
Hipèrbole: quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra.
Metàfora: no em moriré d’enyorança

lunes, 23 de mayo de 2011

VACANCES PAGADES

He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Comentari del poema

Autor: El nom real del poeta és Joan Oliver Sallarès, va utilitzar el nom Pere Quart com a pseudònim. Va néixer a Sabadell el 1899 i va morir a Barceona el 1986. És considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Les Vacances pagades és una obra escrita el 1960, i és una obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.

Respecte al poema, en tot moment és visible la seva voluntat per exiliar-se (he decidit anar-me'n per sempre, prendré el tren de vacances pagades, demà me'n vaig...), però que es veu rebatuda pel seu desig de quedar-se amb la pàtria estimada, al seu poble (en la segona, tercera i quarta estrofa on diu que tornarà demà, demà passat o l'altre). Així doncs, diverses vegades el poeta mostra aquesta contradicció entre anar-se'n o no, ja que troba que no hi ha futur en auqesta terra sota el domini franquista (una terra sense cel referint-se al pais), però d'altra banda no vol abandonar aquest indret que és on ha nascut i és el que s'estima. Al llarg del poema es veuen referències sarcàstiques i iròniques al moment que està vivint l'autor o a Déu (on viu exiliat el Déu antic dels pares o prendré el tren de vacances pagades) i malgrat l'impuls d'abandonar o no la terra, al final es veu un clar i irònic intent de marxar que relaciona amb els avantpassats, fent-ho a quatre grapes. També destaca en la primera i tercera estrofa la paraula amén, com deixant veure la resingació del poeta davant la situació que viu i les decepcions que accepta resignadament. En quant a la forma del poema, aquesta consta d'onze estrofes d'un a set versos, amb mètrica diversa i sense rima regular. I pel que fa a recursos literaris, en aquest poema hi trobem metàfores (prendré el tren de vacances pagades i salto llavors dins la tenebra encesa), sarcasmes (vacances pagades), elements religiosos (Job i Amén) i comparacions (me'n vaig de quatre grapes com el rebesavi)

(Laia Marquès, Júlia Hinojo i Arnau Souto)

viernes, 20 de mayo de 2011

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

COMENTARI DEL TEXT:
Salvador Espriu i Castelló(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
“Assaig de càntic en el temple” és una poesia de l’època del franquisme, més concretament del segon període. El tema central és el desig de canviar la cultura del seu poble,és a dir, té la funció de queixa d’un sistema que no fa feliç al protagonista. Del primer vers al vers 8 és el plantejament; el poeta vol anar-se’n a un lloc diferent, on la gent sigui lliure de pensar. El nus és del vers 8 al 13, el poeta imagina que el seu desig es fa realitat. Finalment, el desenllaç que és del vers 13 al final, el poeta torna a la realitat i admet que no anirà a l’estranger, ja que estima a la seva terra, que només li dóna dolor i té por d’anar-se’n.

Aquest poema està compost per versos de mètrica molt diversa (tant art major, de nou, deu i onze síl•labes; com art menor, tetrasíl•labs, hexasíl•labs i octosíl•labs) a més, la rima és irregular: només tenen rima assonant el primer, segon, cinquè i dotzè vers, mentre que els altres són versos blancs. Per tant, es podria dir que el poema està compost per una única estrofa de 20 versos lliures.
El poeta diu les coses d’ una manera bella i amb una mica de mal caràcter, i utilitza uns recursos bastant irregulars.
Hi apareixen recursos estilístics com per exemple :
-Elisió: als versos 8 i 12.
- Sinalefes: als versos 7, 8, 13, 14, 15 i 17.
- L’asíndeton: covarda, vella, salvatge...
- Hiat: als versos 6, 8, 9, 11 i 20.

Paula Palacín, Albert Sánchez i Alba Ventura)

miércoles, 18 de mayo de 2011

Es quan dormo que hi veig clar, 35

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.





J. V. Foix va néixer a Sarrià i va morir a Barcelona, va ser un poeta, periodista i assagista català, va ser un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes. Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge català. Foix aconseguí una poesia autèntica, no falsejada. J. V. Foix es va formar en ambients noucentistes , per tant va rebre rigoroses exigències per l’ús de la llengua.

Aquesta obra és un clar model d’obra surrealista. Ja que deixa corre la imaginació i interpreta la realitat amb ulls inconscients. Les seves descripcions produeixen un efecte plàstic per la seva evocació de colors i formes.
Aquesta poesia, pertany al llibre On he deixat les claus... Si observem la data en que es va escriure el poema 1953, coincideix amb el final de la guerra civil, quan ens parla de Mato el monstre que no ho dic, es podria referir als qui han ocupat la terra, el feixisme acaba de guanyar la guerra d’Espanya i planto la meva bandera, és un símbol plenament polític.
Aquest poema també relata les il•lusions dels somnis, això ho observem: és quan dormo que hi veig clar.
Podem dividir el poema en tres parts:

- Primera estrofa: descriu l’escenari en que es mou, a prop del mar, al Port de la Selva.
- Segona estrofa: caricatura d’ ell mateix.
- Tercera estrofa: imatges relacionades amb el sexe femení.

El poema està format per tres estrofes de deu versos heptasíl•labs. La rima és: 7a/7b/7a/7b/7a/7b/7b/7a/7a/7b. Cada estrofa finalitza amb la repetició dels dos primers versos.

Pel que fa a les figures retòriques observem una enumeració a vestit d’algues, or i escata, una personificació a i treu branques una mata, dos antítesis és quan dormo que hi veig clar i foll d’una dolça metzina, dolça metzina també és un epítet, i metàfora a visc al cor d’una petxina i planto la meva bandera i un tros de cel escarlata.

( Eduard, Fran, Laura)

martes, 17 de mayo de 2011

Elegies de la represa, VI



No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
i el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma.
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...




Rosa Leveroni




COMENTARI DE TEXT




Aquest poema se situa en el període conegut com la poesia catalana de postguerra. Aquesta etapa va comptar amb l’orientació de Carles Riba, que dirigí la poesia pels camins del simbolisme i criteris de continuïtat noucentista fins l’any 1959. Els temes principals van ser la mort, Déu i l’angoixa existencial juntament amb la introducció de la problemàtica civil.
Rosa Leveroni va ser deixebla de Carles Riba, la influència d’aquest autor és abundant en la seva poesia, d’aire intel·lectual i amb poques concessions retòriques.

Aquest poema consta d’una sola estrofa de setze versos sense rima regular. Encar que, espontàniament es produeixen algunes coincidències rítmiques. Els versos són decasíl·labs menys l’últim que es hexasíl·lab.
S’identifiquen força encavalcaments, és a dir, un desacord entre la unitat sintàctica i la unitat mètrica produït quan aquella excedeix els límits del vers i continua en el següent o següents. Algunes són del tipus abrupte com entre els versos 2-3, 4-5 i 12-13; però també s’identifiquen del tipus suau com entre els versos 9-10, 13-14, 14-15 i 15-16.

El tema del poema és la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat; l’autora mostra la seva incapacitat per donar-li raons de l’amor que sent al seu enamorat.

Aquesta temàtica es troba dividida en el poema en tres parts. La primera part està composta pels dos primers versos en els que l’autora es dirigeix al seu enamorat demanant-li que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.
La segona part va del segon vers fins el vers 10 i l’autora es pregunta elements de la natura i de la terra que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font (v.9).
La tercera es correspon amb els versos que van del 11 fins al final; el jo poètic li torna a dir al seu enamorat que no entén perquè l’estima i que no hi troba arguments per expressar-ho; també li diu que ell és la seva vida i que, encara que es morís, formaria part dels seus somnis, és a dir, que per ella ell mai morirà.
El llenguatge és estàndard, senzill i de fàcil comprensió.
Pel que fa a l’estructura interna podem destacar algunes figures retòriques. Principalment tot el poema és una inflexió en la qual el parlant es dirigeix directament a una persona (“amor”); aquesta tècnica literària la coneixem amb el nom d’apòstrofe. Entre el primer vers i el vers 11 hi ha una anàfora, és a dir, la repetició de paraules “No em preguntis, amor, per què t’estimo” en ambdós enunciats. Tot seguit, entre el versos 2 i 10 es produeixen dos interrogacions retòriques que són informacions en forma de pregunta les quals s’obliga una resposta. Durant la primera pregunta retòrica, entre els versos 4 i 6, podem destacar polisíndeton amb la repetició innecessària del nexe “ni”. També es produeix polisíndeton en el vers 9 però amb la repetició del nexe “o”. En els versos 14 i 15 hi ha una figura etimològica o derivació degut a que es repeteix l’arrel d’una mateixa paraula però ambdós mantenen un significat lèxic diferent; és el cas de les paraules “respires” i “respir”. També podem localitzar una antítesis entre els dos últims versos amb els termes “viu” i “Mort” produint una contraposició d’idees. En el poema hi ha algunes personificacions, és a dir, l’atribució de característiques humanes a essers o entitats abstractes com en el vers 6 en el qual l’autora diu “aquest plorar suau de les estrelles”, en el vers 8 amb “ d’unes ales signant l’atzur en calma” o en l’últim vers en el que Leveroni personifica la mort escrivint-la en majúscula com si fos un nom propi.




Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorbar i Andrea Hernández.

Poema XXX: A Mallorca, durant la Guerra Civil

A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.



COMENTARI

Aquest poema és escrit per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, autor que va morir jove de la usual malaltia de la tuberculosi (en aquells temps; és a dir, durant la dècada dels 30 aproximadament). La cantant Maria del Mar Bonet i altres cantautors catalans han musicat algunes de les seves peces. En aquest cas, A Mallorca, durant la guerra civil, tracta de la nostàlgia d’aquella ciutat agradable i pacífica que s’ha transformat en un camp de mines, de destrosses i pèrdues degut a la terrible guerra civil que ha acabat desolant la zona. El poema va ser escrit quan a la ciutat els feixistes governaven, i va ser publicat a Imitació del foc.

Es pot dividir el poema en tres parts: del vers 1 al 10, de l’11 al 17 i del 18 al 19. La primera part fa referència a elements immutables i que són independents de canvis temporals o circumstàncies diverses. Sobretot fa referència a la Serra de Tramuntana. Però a la segona part parla dels aspectes que poden canviar i els situa en un present utilitzant l’adverbi “ara”. Per exemple, les arbredes són jardins i l’atzur és el capvespre amb boira. Utilitza un simbolisme que metafòricament descriu la guerra i les seves horribles conseqüències. Finalment, el poema acaba amb la unió de Rosselló-Pòrcel i Mallorca, com si es tractés de la flama amb la foscor.

La forma d’aquest poema és basa en vuit primers versos octosíl·labs, dos d’alexandrins (el vers 9 i 13) i decasíl·labs tots els altres. Una cosa que impacta és que no hi ha cap tipus de rima. Tot i que hi ha diverses figures retòriques: metàfores (la que utilitza en els dos últims versos) i empra hipèrbatons ja que altera l’ordre sintàctic de les oracions. Però també una hipèrbole quan esmenta el tremolor que li provoca el paisatge idíl·lic de Mallorca.

(Júlia Hinojo, Laia Marquès, Arnau Souto)

jueves, 12 de mayo de 2011

POEMA XIV, Vora la mar

Jacint Verdaguer

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa,
m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:

Poemes, ai! que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:

Vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:

Idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen les ons que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
digueu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

COMENTARI:

Aquest poema pertany a la Renaixença, un moment de recuperació de la literatura catalana a nivell europeu. Verdaguer donà el copet necessari per a aconseguir-ho.
Des de jove va utilitzar els jocs florals per tal de fer-se un lloc en la poesia catalana. Tot això ho compaginava amb la seva vida de sacerdot.
Va escriure moltes obres abans de caure en una forta crisi personal, que el va fer enfrontar amb el seu bisbe, d'entre les quals remarquen l'Atlàntida o el Canigó.
Després de la crisi va ser perdonat i va continuar donant missa fins al 1902 quan morí.

És un poema que conté resumidament tot el món poètic de Verdaguer, el del triomf i la plenitud i el de la crisi que com ja hem explicat va patir. En remarquem sobretot, l'actitud romàntica de confrontar-se amb la pròpia obra i demanar-se qui és ell, què és la poesia i quin és el sentit de tot plegat al costat de Déu.
Així doncs el poema tracta de diversos temes: la contemplació del paisatge com a instrument per entendre's un mateix, l'evocació del pssat i la incertesa del futur, la persecució d'un món ideal, la caducitat i la insaciabilitat del temps, la fal·làcia o engany de la creativitat poètica...

Tot això ho fa amb una forma de tres blocs de tres, quatre i tres estrofes respectivament. En les tres primeres la veu poètica ens parla en present, però en l'inici de la quarta estrofa, el verb "aixequí" ens marca un canvi de visió cap al passat, amb alguns temps de present.
Finalment, en l'estrofa vuitena es torna a imposar la veu en present, ara, però, amb el complement d'alguns verbs en futur que clouen el poema.
Els versos decasíl·labs es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos amb l'esquema de rima 10A/6b/10A/6b.
El predomini de lèxic lligat sobretot amb el mar i el cel és la base dels poemes de Verdaguer, on hi ha moltes metàfores.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres.

martes, 10 de mayo de 2011

Clementina Arderiu:

“El pendís”, de L'alta llibertat(1920)

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!


Clementina va néixer a Barcelona el 1889. Va ser filla d'una família d'argenters, gran amant de la lectura i la música. Publicà el seu primer poema el 1911. El 1916 es casà amb el poeta Carles Riba que l'orientà en la seva vocació literària.

En els seus poemes s'hi pot trobar la influència de Josep Carner així com del seu marit Carles Riba. La seva, és una poesia molt treballada on dominen temes com la fe, l'amor, l'alegria, la condició femenina o la mort, entre altres. Es considera que els seus poemes tendeixen a una idealització de la vida quotidiana. L'obra dels seus inicis pot inscriure's dins el moviment noucentista que supera amb posterioritat amb la incorporació de nous elements.

El tema central del poema és esmentada ja en els primers versos. Ésser i sentir és fortuna rara, és a dir, poca gent pot fruir d’aquesta plenitud feliç. La poeta ens explica que li costa molt tirar endavant i que li és mes difícil.

El poema és format per sis estrofes de vuit versos . Tenen quatre síl·labes menys la quarta que es dobla en vuit i segueixen l’esquema de rima següent: 4a/4a/4b/8a/4b/4a


domingo, 8 de mayo de 2011

Oda a Guynemer


Josep Maria Junoy, Poemes i cal·ligrames

COMENTARI DEL POEMA:

Aquest poema se situa en el període conegut com les avantguardes. Aquesta etapa sorgeix gràcies a l’assentament d’una literatura i art moderns, que fan adoptar una sèrie d’actituds i obres literàries i plàstiques que tenien en comú la voluntat de revolta i el rebuig de les formes i els criteris consolidats.
Josep Maria Junoy és un poeta que va iniciar l’avantguardisme ja que va ser l’introductor del cubisme en la literatura catalana. Podem dir que aquest cal·ligrama és una síntesi d’elements futuristes i cubistes, d’una gran bellesa plàstica.

Tracta sobre l’heroisme del famós aviador capità Guynemer que mor en combat (11/9/1917). El tema del poema és la defensa de la llibertat, és un cant als joves herois defensors de la llibertat. El títol té un valor descriptiu: el cal·ligrama és una oda per expressar els sentiments de lloança al jove capità de l’aviació francesa.

Aquest poema es pot dividir en dues parts:
a) El fons:
Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francés.
b) El text:
Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en que està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que al morir en combat, puja al cel, descansant en pau.
Aquest poema no utilitza cap recurs mètric, es podria dir que el cal·ligrama ja és, en si, un recurs mètric del cubisme. No hi ha tampoc cap signe de puntuació, només utilitza lletres majúscules.


Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

Canigó. Epíleg. Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llantia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.





Jacint Verdaguer, Canigó





COMENTARI DEL POEMA

Aquest poema se situa en el període conegut com la Renaixença. Aquesta etapa es caracteritza perquè va significar l’intent de recuperar la identitat nacional i el català com a llengua de cultura, identificar llengua i nació i fomentar l’aparició de nous escriptors.
També cal destacar la restauració dels Jocs Florals, en el qual s’atorgaven tres premis i el poeta guanyador dels tres, era considerat Mestre en Gai Saber. Un dels autors premiats va ser Jacint Verdaguer amb el poema “L’ Atlàntida”.
La importància de Verdaguer consisteix en el fet de representar la recuperació de la poesia culta en català després de tres segles de decadència. Va significar el mateix que Ramon Llull a l’edat mitjana: es pot considerar el creador de la llengua literària contemporània. És considerat un autor molt destacat en aquesta etapa ja que va tenir una gran estima popular.

En el text s’observa la uniformitat de l’estructura formal, pròpies en la poesia verdagueriana. En aquest cas el poeta tria una sèrie idèntica de versos decasíl·labs, amb un equilibri rítmic únic i permanent. Els 105 versos són repartits en 21 estrofes de cinc versos (quintet), amb una seqüència de rima regular, sempre consonant, i que canvia de femenina (A) a masculina (B): 10A 10B 10A 10A 10B.

El poema es pot dividr en tres parts:
Primera part (1 – 35) : Diàleg entre els dos campanars romànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, en que parlen de la bellesa perduda, la mort de la bellesa dels temples. En aquesta part narren la pèrdua dels elements romànics, claustres, enderroc dels altars.
Segona part (36 - 90) : Diàleg entre els dos campanars, es parlen bo i explicant-se els seus records de gestes i les seves tristors. Acaba quan el campanar de Cuixà li diu al de Sant Martí que les seves pedres enderrocades acabaran al seu costat.
Tercera part (91 – 105): En aquests últim versos, el poeta torna a prendre la paraula.


Les figures retòriques que apareixen en el poema són: la metàfora, la comparació,la personificació, el paral·lelisme, la sinestèsia, el polisíndeton, i la interrogació retòrica, entre d’altres:
Metàfora: Al vers 28: “…són los monjos darrers de l’encontrada,…”
Comparació: Al vers 26: “Com dos gegants d’una legió sagrada…”
Personificació: Al vers 41-42: “-Campanes ja no tinc- li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. …”
Paral·lelisme: Al vers 44-45: “Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi.”
Sinestèsia: Al vers 65: “…no hi cantarà mai més dolces amors.”
Polisíndeton: Al vers 80: “…i ossos i glòries i records se’ns ven.”
Interrogació retòrica: Al llarg de les tres primeres estrofes.




Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

POEMA XXVI

Aigua-marina

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
 
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escàlem.
 
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
 
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.

Josep Maria de Sagarra neix a Barcelona el 5 de març de 1894. Durant la infantesa de Josep Maria de Sagarra té una forta importància la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca amb quatre segles d'antiguitat i, sobretot, la finca de Santa Coloma de Gramenet on entra en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'és un apassionat, fet palès en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Comença el batxillerat a l'institut de Reus i l'acaba als jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, on dóna a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Amb només quinze anys publica un sonet a Il•lustració Catalana i alguns poemes a La Revista Universitària.Un carcinoma li provoca una llarga agonia i, en última instància, el duu a la mort el 27 de setembre de 1961.

Només observant el títol del poema, ja ens situem, en un context marítim. En la primera estrofa del poema, ens introdueix un equilibri desitjat ja que ens diu, que voldria ser lliure com un ocell però no canviar mai el lloc de viure . a més observem que suposa una vida calmada i tranqui-la en un paisatge marí. I només llegir llibres clàssics. En la segona estrofa és reflexa clarament la idea de carpe diem, de viure el moment sense preocupar-nos d’ on anirem quan morim.
En la mateixa estrofa trobem : “creure en la fusta del rem, i en la fusta de l’escàlem” això vol dir que només hem de creure en allò que podem veure i sentir. En la tercera estrofa trobem l’amor. Aquest també l’observem en l’última estrofa on ens mostra un amor pur i desitjat. Fa referència a la rosa i a les espines com tot amor que te els seus petits problemes o els seus entrebancs, però malgrat to això l’amor és bonic com una rosa. En la mateixa estrofa Josep M de Sagarra fa referència al vent que fa que l’amor sigui pur i clar com l’aigua marina.

El poema esta format per quatre estrofes de diferent nombre de versos amb un metre irregular. Predominen heptasíl•labs, trobem tetrasíl•labs, pentasíl•labs, octosíl•labs i decasíl•labs.
Pel que fa a la rima el poema mostra regularitat.

Observem diverses figures retòriques:
ésser lliure com una ala- comparació, sense dubte, ni enveja, ni enemic- polisíndeton, i aquesta mica de vent,-anàfora, del pensament que vibra, - metàfora, llegir només un llibre -personificació, rosa i espina; -antítesi i el teu amor, transparent- metàfora com una aigua-marina. – comparació

sábado, 7 de mayo de 2011

ELEGIA II, CARLES RIBA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.


COMENTARI DE TEXT:

Carles Riba va néixer a Barcelona el 1893. Va ser crític literari i traductor. Després va ser professor a l’escola de Bibliotecàries. El 1939, s’exilia a Bierville. Degut a l’entrada dels nazis a França se’n torna a Barcelona. Mor el 1959.
Les Elegies de Bierville són un conjunt de dotze elegies unides per un mateix sentit, la mitologia grega que emmascara la fe cristiana. La clau de la creació està en la fi de la guerra civil, que va fer que Riba imaginés la salvació per a Catalunya i català, també la salvació personal desprès del desastre.
Mètrica que utilitza en aquestes elegies és complexa i poc habitual en la poesia catalana contemporània, apropant-se al món clàssic, i creant una sensació de distancia amb el lector. L’elegia es una composició poètica clàssica que contenia reflexions personals per als mes pròxims i referències fúnebres, i després acabà sent una meditació apassionada.
Concretament, en l’elegia II associa la tenaç resistència contra els infortunis del temple de Súnion amb a necessària força personal i col•lectiva per afrontar el període de la postguerra.
Són 14 versos que es poden dividir en dues parts. La primera meitat és la descripció de la ubicació i estat del temple i a la segona meitat atribueix al temple la capacitat benefactora sobre el mariner que hi navega a prop, sobre el viatger cultural que ell va ser i sobre l’exiliat que és ara, per tant,esperança de salvació personal.

(Albert Sánchez, Alba Ventura i Paula Palacín)

lunes, 2 de mayo de 2011

Poema XXI: L'encís que fuig

L'ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,

signe de neu que entre molsa i falguera

dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,

com jo fruesc vostre encís fugitiu!

Dins el misteri que esfulla les roses

veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança

jo l'he sentida quan passa pel món,

que en sa escomesa ja duu l'enyorança,

de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda

quan un moment l'he sentida vibrar.

Mes ella passa, i què en resta a la vida

sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!

Oh aquella amor consirosa i plaent,

de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,

boira del cim o fontana d'argent!


COMENTARI

"L'encís que fuig", de Mª Antònia descriu les emocions que li causa la natura, que per ella és la màxima bellesa. I com a perfecta bellesa, aquesta fuig ràpidament, comparant-ho amb la vida. Per la poetissa, el vent, la boira, la neu, la nuvolosa i les roses són elements uns darrere dels quals s'hi amaga el misteri i si te n'allunyes sents enyorança. Acaba fent referència a la boira del cim o a la fontana d'argent, elements que generen moments de bellesa. Respecte a la forma, veiem que personifica la vida com si pogués tremolar, en la quarta estrofa. A més a més, fa servir preguntes retòriques i també utilitza l'anàfora repetint una mateixa estructura en els primers dos versos de l'última estrofa. També utilitza l'hipèrbaton, ja que hi ha un canvi en l'ordre dels versos en la segona i tercera estrofes.


(Júlia Hinojo, Laia Marquès, Arnau Souto)

Cançoneta incerta, Josep Carner

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!


Comentari de text:

Aquest és un poema de Josep Carner, nascut el 9 de febrer de 1884 a Barcelona i va morir a Brussel•les el 4 de juny de 1970. Era conegut com a El príncep dels poetes, i va ser un poeta pertanyent al moviment del Noucentisme. Va escriure poesia, prosa i teatre. Cançoneta incerta és un poema representatiu de Josep Carner, com també ho és Corones, guanyador de la Viola d’Or i d’Argent als Jocs Florals de Barcelona el 1904.
Aquest poema presenta com a tema principal la preocupació per la vida i l’angoixa davant un incert devenir.
En aquest poema es plantegen preguntes retòriques sobre els dilemes de la vida i la incertesa del destí. La paraula camí és personificada i adquireix el significat de vida. Al principi de la primera estrofa i al final de la segona hi apareix un paral•lelisme: Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? I apareix sovint l’anàfora a la tercera estrofa.
És un poema de tres estrofes de vuit versos, encadenant versos octosíl•labs i pentasíl•labs. Amb rima 8a/5b/8a/5b/8c/5d/8c/5d.

(Albert Sanchez, Alba Ventura i Paula Palacín)

jueves, 28 de abril de 2011

Poema V

Jordi de Sant Jordi:

Presoner

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s'haja cura
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta,
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i-z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altre demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.


COMENTARI:

Jordi de Sant Jordi era un cavaller valencià que va viure al servei del rei Magnànim de qui va rebre grans quantitats de diners. En una expedició a Nàpols, va caure presoner i va ser llavors quan va escriure aquest poema.
La seva poesia segueix bastant l'estil trobadoresc tot i que influenciat per l'humanisme del moment obre nous camins a la lírica catalana i combina termes tradicionals amb els de Petrarca.

En la primera estrofa del poema evidencia la solitud i la desolació que sent pel fet d'estar pres. En la segona estrofa ens parla de les comoditats i els luxes que tenia abans de ser captivat. L'única cosa que el consola és pensar que ha complert la seva obligació envers el seu senyor. Allò que el tortura més és el saber allò que exigeix el rei per alliberar-lo no està al seu abast, així que l'únic que li queda és esperar l'ajut de Déu i la intervenció del rei a favor seu, acabant el poema amb una crida al seu rei suplicant-li que apreci a aquells que han estat al seu costat.

En la mètrica veiem que el poema està compost per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs i una tornada final, com a conclusió, al final del poema. Els decasíl·labs tenen cesura a la quarta síl·laba. La rima que es repeteix amb variants és cadenoencadenada, és a dir, 10A/10B/10A/10B/10C/10D/10C/10D.

Alicia Rodriguez, Chantal Simó i Georgina Torres.

miércoles, 27 de abril de 2011

Poema XVII

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall va néixer a Barcelona el 1860, i hi va morir el 1911. Joan Maragall és el poeta més important del modernisme i fonamenta la seva concepció de la poesia en una exaltació ètica de la vida. La fe en la definitiva bondat de la vida el fa estar en un optimisme total. Emprenedor de la paraula viva. Aquesta que consisteix a deixar fluir la vida espontàniament a través de la paraula en un estat d’intensitat poètica, de gràcia gairebé religiós. Va escriure l’Oda a Espanya l’any 1898. Aquest poema forma part d’ “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant de retorn” forma “Visions i Cants”.
El tema principal del poema és el tema nacionalista des de la perspectiva que prenia la política catalana a l’ inici del segle XX. Observem que el poema es una poetització al fracàs. És més important la vida de les persones que l’orgull d’un Estat. El poema representa el fracàs d’Espanya davant EUA. En el poema trobem diferents parts. En les estrofes 1 i 3 observem que hi ha un crítica que Catalunya fa a Espanya. En les estrofes 2 i 4 Maragall fa referència a la visió antiquada dels qui governen. A la 5 i 6 es produeix una reflexió sobre la mort de soldats innocents. Per últim trobem que en les dues últimes estrofes es troba una crida a la modernització de l’estat.
Trobem que l’oda està dividida en vuit estrofes de sis versos. Primer de tot identifiquem quatre decasíl•labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl•labs (el quart i el sisè) sense rima regular. Observem que només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.
Pel que fa a les figures retòriques observem una clara personificació en el diàleg que mantenen Catalunya i Espanya. A continuació trobem una interrogació retòrica en el vers 28 (On són els barcos? – On són els fills?), una anàfora en el vers 31 (Espanya, Espanya, -retorna en tu,) i en el vers 33 (Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal). A continuació trobem una altra interrogació retòrica en el vers 38 (On ests Espanya?) i per últim observem un epifonema en l’ últim vers del poema (Adéu, Espanya!), ja que fa com una valoració final.

(Eduard Puigdueta, Fran Ordoñez i Laura López)

miércoles, 13 de abril de 2011

Poema XII: "Vora el barranc dels Algadins"

Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins

Comentari:

Aquest poema és escrit per Teodor Llorente. En aquest poema l'autor descriu el paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià des de el primer moment que el va veure i hi va viure. Per tant, l'autor explica la transformació d'aquest paisatge: des d'haver-hi un autèntic barranc fins a ser un conreu de tarongers i travessat per sèquies. També ens descriu el mas on va viure ell mateix i les vivències que hi tingué allà amb una aguda reflexió sobre el pas del temps. De fet, el poema és una exaltació de la vida natural: un mas, arbres, ocels i plantes prenen cos i vida.
Respecte la mètrica i la forma del poema, costa de quatre cobles de vuit versos octosíl·labs respectivament i amb un esquema de rima 8A 8B 8B 8A 8A 8C 8C 8A.
I finalment, en aquest poema s'hi poden detectar diferents mots de parla de les comarques valencines, com ara "sa xillerissa".