SOL I DE DOL

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.


1. Autor J. V Foix

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut popularment com a J.V. Foix, (Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels mes destacats del les avantguardes literàries catalanes.

2. Glossa

El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava.

L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de la natura.

3. Forma

Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres, formades per quatre versos, dos quartets i les dues últimes formades per tres versos, dos tercets.

El primer estrofa ens demostra el protagonista solitari, vestit d’una manera vulgar en prats desconeguts. Cal accentuar que “ Sol, i de dol” no vol dir <>, sinó <>. La segona estrofa el protagonista es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat.

Seguidament en el següent paràgraf, reconeix el paisatge de fa mil anys que ja no li és estrany. Finalment l’últim paràgraf ens explica el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.

La rima és consonant i l’estructura mètrica és 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D. És art major

(Andrea Gordo, Alba Salort i Roser Valls)

VINYES VERDES VORA EL MAR

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


1. Autor: Josep Maria de Sagarra

Vinyes Verdes vora el mar és un poema de Josep Maria de Sagarra, un autor de finals del segle XIX i principis del XX.

La obra va ser escrita a principis del segle XX. El tema principal en el es basa és el plaer de viure, destaca ell seu optimista, les sensacions físiques i l’exaltació de la bellesa de la terra. Vinyes Verdes vora el mar és una de les poesies més coneguda de l’autor i musicada.

2. GLOSA
Se centra en la descripció del paisatge, tot el poema és com un quadre. Per aquest motiu, utilitza una gran gama de colors: el verd (vinyes) n’és el protagonista, i després també apareix el blau (mar). La natura és bucòlica, estable i harmònica, i el color verd n’accentua la seva joventut. Les referències fetes al fruit de la vinya (el raïm) són una manera ideològica de veure una natura al servei de l’home, productiva.

Més tard, compara l’home amb un cep, i diu que aquest cep està en soledat, és a dir, se sent sol.

A l’última estrofa podem observar com la natura exterior pren les dimensions del raïm, i aquesta miniatura que fa la podem entendre com una interiorització del paisatge per part de l’autor.

3. FORMA

Hi ha una tornada en el primer i últim vers de cada estrofa, i aquí es veu el gènere al qual pertany: la cançó; donant-li una musicalitat i una gran riquesa estètica.
L’autor utilitza molts paral·lelismes a la tornada:

“Vinyes verdes, dolç repòs,

Vinyes verdes soledat”

Una altre característica molt destacada d’aquest poema és la gran descripció del paisatge i elements naturals típics del segle XIX-XX com a mitjà per expressar els seus sentiments i provocar emocions al lector utilitzant un llenguatge molt adjectivat.



(Alba Salort, Andrea Gordo i Roser Valls)

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.


1. Autor: Joan Maragall

El tema principal de la poesia de Joan Maragall es la natura, ja que ell viu en una ciutat ple de parets on la natura es escassa. Llavors quan contempla la natura queda impressionat i meravellat. El poeta vol transmetre la emoció i els sentiments que li provoca al veure la natura lliure. Es un dels escriptors més representatius del modernisme. La seva obra reuneix dues actituds diferents; esteticista i regeneracionista.


2. Glossa

Un dia Joan Maragall i la seva dona estaven a la Font de les Abadesses i una vaca es va apropar amb un gest que no semblava normal. Llavors la dona li va preguntar a un pastor que li passava, i el pastor li va respondre que era cega. Joan Maragall en arribar a casa va començar a escriure allò que li havia sorprès, la vaca cega.

La imperfecció i la desgracia de la vaca fan d’aquesta vaca un ésser solitari, que simbolitza l’individu aïllat i incomprès, tal com es sentien els poetes modernistes.


3. Forma
Té una mètrica de versos decasíl·labs d’art major amb rima asonant.
Les diferents figures retòriques són les següents:

-Una enumeració: per exemple a la quarta estrofa, “Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera” nombrosos encavalcaments,
- Una personificació: “l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna”.

( Roser Valls, Andrea Gordo i Alba Salort)

Cant XIII

(Versió de Climent forner)


Que alegrement la gent celebri festes
tant lloant Déu com divertint-se a pler;
jardins, carrers i places facin ple
i que també s'hi narrin les grans gestes,
mentre jo, els seus sepulcres visitant,
consultaré les ànimes damnades,
i em respondran sentint-se acompanyades
només per mi en el continu plant.

Tothom es fa amb qui li és semblant,
per això a mi no em plau fer-me amb els vius:
del meu estat es mostren tan esquius
que em veuen com un mort que infon espant.
Captiu, el rei de Xipre, de l'heretge,
al meu semblar no és pas més malaurat:
com que el que vull no em serà mai donat,
d'aquest desig no em pot guarir cap metge.

Si Tici, a qui el voltor es menja el fetge
mentre la carn li va brotant de nou
i de menjar l'ocell mai no en té prou,
pateix, a mi més fort dolor m'assetja:
mentre un corc em rosega la pensa,
tinc l'altre dins el cor de nit i dia,
i aquest rosec tan sols s'aturaria
amb allò que no puc haver en defensa.

I si la mort no em suposés l'ofensa
de fer-me absent d'un tan bell panorama,
ja pot vestir de fang, ordint la trama,
el meu cos nu, si vol: aquest no pensa
en cap plaer fora d'imaginar
que els meus desigs no es podran mai complir,
i si em calgués posar a la vida fi,
el bon amor s'haurà de limitar.

És més: si al cel Déu em vol col·locar,
per tal que el meu delit sigui complit,
més enllà d'Ell caldrà que em sigui dit
que aquesta mort a vos us féu plorar
sabent-vos greu de la poca mercè
a l'innocent i màrtir dispensada,
qui vol del cos l'ànima separada
si és que de vós el condol pot haver.

Llir entre cards, a ambdós no ens cal saber
que es pot donar la vida per amor:
creure de mi que sóc en tal dolor,
no fareu molt donant-hi plena fe.


1. Autor: Ausiàs March

Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1397 - València, 3 de març del 1459), va ser un poeta i cavaller valencià medieval. Originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i, probablement, el més gran poeta valencià.

2. Glossa

Forma part del poema amorós llir entre cards. Defensa el dret de cadascú d'ajuntar-se amb qui li plagui,alhora que comprova que tothom l'evita en veure'l en l'estat anímic en qe es troba. Es compara amb del rei de xipre i al patiment de ticio, sabent qe el guariment qe li caldria no el podrà aconseguir. Ha arribat a tanta desventura a casua del desamor de la dama qe nomes s'avé a deixar aquest mon d'infelicitat si tingués la certesa que la dama ploraria la seva absència,cosa ben dubtosa.tot home por morir i qe si aixi li passa a ell, la dama sera la notària de tanta dissort.

3. Forma

Poema estructurat per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornada de quatre que segueixen l'esquema de rima creu-creuada. Utilitza el decasíl·lab de tradició catalana, amb cesura a la quarta síl·laba.

( Roser Valls, Alba Salort, Andrea Gordo)

LA CIUTAT LLUNYANA, Màrius Torres

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliure puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

COMENTARI:

Màrius Torres va néixer al 1910 a Lleida en una família benestant. Va estudiar medicina on es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu.

Durant la guerra civil va col·laborar en el diari "l'ideal", cosa que li va permetre mantenir-se relacionat amb la poesia.

Als 25 anys va caure malalt de tuberculosi i va haber d'anar a un sanatori on va continuar escrivint.

Torres va ser un poeta simbolista, arribant-se a definir a ell mateix com a "un poeta líric".

Va morir als 32 anys a causa de la malaltia en el sanatori de Sant Quirze de Safaja.

El títol d'aquest poema és una metàfora metonímica perquè es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què, a partir de la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931, els catalans havien confiat obtenir un futur més ple i lliure.

El poema va ser escrit encara no un mes i mig després que les tropes de Franco haguessin acabat d'ocupar el territori català.

La primera quarteta, iniciada amb un "ara" prou explícit de derrota, apel·la a al Pàtria que protegeixi els seus fills a qui mai mentirà ni trairà. El tema de la veu es desenvolupa en la segona quarteta en l'espera que la veu pura de la Pàtria ens parli. Mentrestant, cal l'esperança que uns fills més afortunats algun dia crearan una nova arquitectura ratllant el sòl d'aquesta ciutat ideal. El poeta desitja oblidar la ciutat de derrota i intueix una altra ciutat de futur per sobre dels avatars del temps presoner que vivien. La veu d'aquesta nova ciutat serà de bronze, metall noble que farà arribar resons a tots els racons i portarà ànim als cors i escalf als peus per fer camí, en una clara referència als exiliats.

La forma d'aquesta obra és un sonet de versos alexandrins amb el següent esquema de rima: 12A/12B/12A/12B// 12C/12D/12C/12D// 12E/12F/12F// 12G/12H/12H.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres

FLORAL, Gabriel Ferrater

Floral

La primavera del cinquanta-dos, les noies

portaven bruses blanques i rebeques

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig

precipitat de flors i fulles on s'amaguen

els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen,

inconvincents i eixuts, sota cada any

que va venint per recobrir l'edat

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers

de noies flors i fulles, el record

que se me'n va, de tan confús, cap al futur,

se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

COMENTARI:

Gabriel Ferrater va néixer a Reus l'any 1922. És un dels autors més importants en la literatura catalana de la postguerra amb tres úniques obres que més tard va recollir en una : "Les dones i els dies".

Fa una observació detallada de l'experiència moral de l'home, totalment oposat al romanticisme doncs, basant-se en l'erotisme franc i el pas del temps.

Va ser professor de llengua a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al 1972, pels seus problemes personals, es va suicidar en el seu pis de Sant Cugat amb uan barreja d'alcohol i barbitúrics.

Aquest és un poema de continguts autobiogràfics que forma part del primer llibre, "Da nuces pueris". Hi apareixen el tema del pas del temps i el de les noies en la plenitud esclatant de la seva bellesa que atrauen i fascinen el poeta. El títol, que és simbòlic, ja vol unir la referència de la primavera del primer vers amb les noies esclatants com flors, i fins i tot, renéixer del record final. Temporalment l'acció és fixada a la primavera de l'any 1952, quan Ferrater comptava trenta anys. El poeta fa una mena de joc simbiòtic entre el record del passat, el present i la vida que aquest record de les noies sembra en el futur fins al punt d'acabar amb una metàfora molt arriscada.

La forma del poema combina versos decasíl·labs i alexandrins sense rima.

Alícia Rodríguez, Chantal Simó i Georgina Torres

ECO, Joan Brossa

- Explica’m, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica’m què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
 
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
 
-I aquesta taula? I aquest balancí?
 I aquestes mans que fan ombra xinesa?
 Digues: i el món? I l’home?
-Heus aquí
 l’última forma de la saviesa:
 
 Mira’t a fons, afirma sempre el que és
 i aprèn amb seny que no pots fer res més.


Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de generes. És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual, unes tres-centes cinquanta peces teatrals, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal•lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis... La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums. A més de ser un excel•lent traductor.
El poema Eco de Joan Brossa forma part del llibre Rua de Llibres publicat l’any 1980. El tema general del poema és una reflexió que fa sobre la vida i el seu sentit. A més a més l’autor fa dues preguntes vitals de les que no pretén obtenir-ne cap resposta: qui som i a on anem. Les coses tal com són, com diu Joan Brossa, potser són més senzilles del que creiem. El que ens vol dir l’autor és que malgastem temps i esforços inútilment. Trobem un diàleg, amb una veu que pregunta i una altra que respon, amb l’alternança pròpia del teatre. Trobem que el lèxic és infantil com si fos una lliçó de vida com si un nen aprèn o pregunta a un savi. Les característiques que lliguen aquest poema al surrealisme son les següents: gran nombre de metàfores, el tema (clàssic filosòfic) i la dificultat per entendre’l i l’ús de moltes imatges.
Pel que fa a l’estructura del poema: és un sonet i té una rima consonant, encadenada.
Figures retòriques:Trobem un paral•lelisme: I aquesta taula? I aquest balancí?
Una polisíndeton (ús excessiu de la conjunció (i)
Moltes preguntes retòriques I aquesta taula? I aquest balancí I les muntanyes? I els estels?

(Eduard, Fran, Laura)