Poema I. Cançoneta lleu i plana

CANÇONETA LLEU I PLANA
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense ufana
faré sobre Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
tan farcit d'engany i obès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Benhagen, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras,
on perdéreu de dents, tres;
no en sofriren les primeres
i no s'hi coneix pas res.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

El braç no us val una figa,
sembla un cabiró de biga
i el porteu molt mal estès;
caldiren fregues d'ortiga
que el nervi us deixessin tes.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia,
ull viu, si vol sortir il·lès;
que vagi amb vós a ple dia,
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marques,
tan d'engany farcit i obès!

És ben foll qui amb vós es vana
de sestar de bona gana
sense calçó cordovès;
no és de fill de cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

COMENTARI DEL POEMA
Guillem de Berguedà fou un trobador destacat del segle XII, fill del vescomte de Berga. Va ser un noble de caràcter bregós que va participar activament en lluites feudals del seu temps. Era una persona de tracte difícil, com es pot observar en els poemes on ataca el bisbe d’Urgell o els sirventesos dedicats als nobles Ponç de Mataplana i Pere de Berga. De la seva obra se’n conserven vint-i-vuit poemes i tres debats poètics. Cançoneta lleu i plana és una mostra d’aquests sirventesos adreçats a Ponç de Mataplana. El poema consta d’una burla dirigida a aquest Marquès: en la primera estrofa introdueix el poema i l’acusa de traïdor, en la segona i tercera estrofa critica el seu aspecte físic, ja que no té dents, el seu braç no val res i és obès, finalment, en les dues últimes estrofes adverteix a la gent que no confiï en ell, tot qualificant-lo d’homosexual.
El poema consta de cinc estrofes, de set versos heptasíl•labs cada una. En la tercera estrofa hi trobem dues sinalefes, al quinzè i dinovè vers.
Pel que fa a les figures retòriques, destaca el paral•lelisme dels últims dos versos de cada estrofa: Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d’engany farcit i obès!, o els sarcasmes, hipèrboles o metàfores que fan que ridiculitzi al Marquès.