jueves, 28 de abril de 2011
Poema V
miércoles, 27 de abril de 2011
Poema XVII
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall va néixer a Barcelona el 1860, i hi va morir el 1911. Joan Maragall és el poeta més important del modernisme i fonamenta la seva concepció de la poesia en una exaltació ètica de la vida. La fe en la definitiva bondat de la vida el fa estar en un optimisme total. Emprenedor de la paraula viva. Aquesta que consisteix a deixar fluir la vida espontàniament a través de la paraula en un estat d’intensitat poètica, de gràcia gairebé religiós. Va escriure l’Oda a Espanya l’any 1898. Aquest poema forma part d’ “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant de retorn” forma “Visions i Cants”.
El tema principal del poema és el tema nacionalista des de la perspectiva que prenia la política catalana a l’ inici del segle XX. Observem que el poema es una poetització al fracàs. És més important la vida de les persones que l’orgull d’un Estat. El poema representa el fracàs d’Espanya davant EUA. En el poema trobem diferents parts. En les estrofes 1 i 3 observem que hi ha un crítica que Catalunya fa a Espanya. En les estrofes 2 i 4 Maragall fa referència a la visió antiquada dels qui governen. A la 5 i 6 es produeix una reflexió sobre la mort de soldats innocents. Per últim trobem que en les dues últimes estrofes es troba una crida a la modernització de l’estat.
Trobem que l’oda està dividida en vuit estrofes de sis versos. Primer de tot identifiquem quatre decasíl•labs (els tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl•labs (el quart i el sisè) sense rima regular. Observem que només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.
Pel que fa a les figures retòriques observem una clara personificació en el diàleg que mantenen Catalunya i Espanya. A continuació trobem una interrogació retòrica en el vers 28 (On són els barcos? – On són els fills?), una anàfora en el vers 31 (Espanya, Espanya, -retorna en tu,) i en el vers 33 (Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal). A continuació trobem una altra interrogació retòrica en el vers 38 (On ests Espanya?) i per últim observem un epifonema en l’ últim vers del poema (Adéu, Espanya!), ja que fa com una valoració final.
(Eduard Puigdueta, Fran Ordoñez i Laura López)
miércoles, 13 de abril de 2011
Poema XII: "Vora el barranc dels Algadins"
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins
miércoles, 6 de abril de 2011
POEMA 8
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
Joan Roís de Corella va néixer i va morir a València, és el primer poeta en llengua catalana en qui podem percebre influències del Renaixement. Per aquest motiu va ser un dels escriptors catalans més importants del segles XV. Utilitzà la balada , un gènere que els trobadors utilitzaven per explicar històries d’amor. Corella escriu en un estil retòric i culte, en una prosa cuidada que imita als autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art. Una de les seva grans influències va ser Francesco Petrarca. La poesia de Joan Roís de Corella es caracteritza per la melodia dels seus versos i per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista. A diferencia d’Ausiàs March l’objectiu de Roís de Corella era aconseguir la bellesa del poema a través del ritme i la música.
El tema principal del poema de “La balada de la garsa i l’esmerla” és la mort per l’amor. La història tracta d’una garsa i una merla que representen l’amor entre el trobador i la dama. Observem que el poema es divideix en dues parts: la primera trobem que és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegra i a continuació a la merla com una cosa il•lustre. En la segona part trobem la balada, observem que és una historia de l’amor no correspost i que si la dama no mira la poeta aquest morirà a causa del desamor d’aquesta. Si el poeta arribés a morir, alhora provocaria un dolor intens en la dama ja que ella serà la responsable de la seva mort.
D’altra banda trobem que la forma del poema és la següent: els deu primers versos són decasíl•labs amb rima creu-creuada consonant (ABBA CDDC EE). Observem que la segona part del poema consta de tres estrofes de cinc versos cadascuna, els versos són octosíl•labs i tetrasíl•labs i presenten una rima consonant i encadenada (ababa cdcdc aecec).
Pel que fa a les figures retòriques, en els dos primers versos trobem un epítet ( Amb els peus verds, els ulls i celles negres/ plomatge blanc, ha clissat una garsa), ja que remarca una qualitat que és pròpia del substantiu que acompanyà. En el vers vuitè trobem una asíndeton (capaç de dir les gràcies de tal perla). A continuació observem una personificació molt clara en el vers 29 (la trista mort) i finalment observem un seguit de perífrasis en els versos 21 i 25 ( que el mal que tinc no fugi de mi) (que hagi per vós jo de morir) ja que es produeix la substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres que expressen el mateix contingut.
(Eduard Puigdueta, Fran Ordoñez, Laura López)
martes, 5 de abril de 2011
LO MARINER
A la voreta del mar
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar
li manca seda.
Gira els ulls envers la mar:
veu una vela;
veu venir un galió
tot vora terra;
ne veu venir un mariner,
que una nau mena.
-Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
-De quin color la voleu,
blanca o vermella?
-Vermelleta la vull jo,
que és mellor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina.
-Pugeu a dalt de la nau,
triareu d'ella.
-Ai no!, no hi puc pujar,
no tinc moneda.
Lo meu pare té les claus
de l'arquimesa.
-No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentres va mercadejant,
la nau pren vela.
Mariner es posa a cantar
cançons novelles.
Amb lo cant del mariner
s'ha dormideta,
i amb el soroll de la mar
ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat
ja no en veu terra:
la nau és en alta mar,
pel mar navega.
-Mariner, bon mariner,
torneu-me en terra,
que los aires de la mar
me'n donen pena.
-Això sí que no ho faré,
que heu de ser meva.
Set anys ha que vaig pel mar
per vós, donzella;
cent llegües dins de la mar,
lluny de la terra.
-De tres germanes que som,
só la més bella:
l'una porta vestit d'or,
l'altra de seda
i jo, pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una és casada amb un duc,
l'altra és princesa
i jo, pobreta de mi,
só marinera.-
-No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo só lo fill del rei
de l'Anglaterra.
COMENTARI DEL POEMA
“Lo Mariner” és una cançó popular d’origen català del segle XVI-XVII, segles inscrits dins el període de la Decadència, en el que, tot i la davallada en la producció d'una literatura de qualitat, destaquen les cançons en la literatura popular. És anònima i s’ha anat modificant a causa de la transmissió oral, és a dir el poble la cantava i la coneixia però ningú la va redactar per escrit. Aquest fet dificulta que en puguem conèixer l’autor i la data de creació. Els temes tractats en aquest tipus de poesia són sobretot situacions de la vida quotidiana, ja que eren molt propers a la gent del poble, alguns tractaven sobre el tema de l’amor no correspost, que és la idea principal d’aquest poema.
La cançó tracta d’una donzella que brodava un mocador de seda a la vora de la mar i de cop es queda sense seda. Veu un vaixell on un mariner li ofereix de pujar per escollir la seda que més li agradi. La donzella puja i amb el cant del mariner es queda adormida. Quan desperta replica que la deixi a terra, però ell s'hi nega. La donzella l’explica que les seves germanes són més afortunades que ella, i ell li diu que no es preocupi de res perquè ell és el rei d’Anglaterra i ella serà la seva reina.
En aquella època, era típic raptar a les donzelles i portar-les al mercat com esclaves. El tema principal d’aquesta cançó es basa en aquest fet amb la diferència que el mariner està enamorat de la donzella, raó per la qual la rapta.
La poesia té 33 versos d'onze síl·labes (endecasíl·labs) i una cesura de 7+4. La rima és assonant i els versos són femenins.
Utilitza moltes repeticions, recurs propi de les cançons populars, com per exemple: “i jo pobreta de mi”; paral·lelismes com per exemple: “vermelleta jo la vull que és millor seda”, “vermelleta jo la vull que és per la reina”.
Paula Palacin, Albert Sanchez i Alba Ventura
viernes, 1 de abril de 2011
NO·L PRENATZ LO FALS MARIT
COMENTARI DEL POEMA
No·l prenatz lo fals marit és un poema del poeta català del segle XII guillem de Berguedà, l'últim gran poeta de tradició trobadoresca catalana. L’època en la que va ser escrit el poema es l'edat i per tant es considera un poema trobadoresc es a dir un poema líric culte escrit en Occità. El gènere d'aquest poema es la “cançó de camí” una cançó popular que la gent cantava quan anava a algun lloc o mentre treballava. El poema tracta sobre uns consells a una dama per que no es casi. El títol s'ha posat a l'actualitat ja que en la Edat mitjana no es posaven títols als poemes. L’argument del poema li aconsella que no es casi amb l'home que li han buscat i que es casi amb el poeta.
El poema es divideix en parts del vers 1 i 2 que es la introducció i la segona part de les estrofes I-IV no al marit i justifica el perquè i en les estrofes V-VI la tercera part li diu que no s'enamori d’ell i que marxi amb el poeta. Aquest poema tracta de la malcasada en forma de viadera,un gènere líric construït amb paral·lelisme estròfic d'origen. Com hem dit abans el poema te set estrofes amb una distribució sil·làbica de 7/7/4 menys la primera estrofa que nomes te 2 versos, el primer de 7 síl·labes i el segon de 4 per tant estem davant un poema format per sis tercets i un apariat amb versos tetrasíl·labs i heptasíl·labs d'art menor. Al poema trobem un paral·lelisme amb la repetició de la mateixa estructura als versos 1,3,6 no el prengueu els fals marit.
En conclusió podem dir que l'autor aprofita l’últim vers de cada estrofa per recordar el nom de la dama a la que estima.
(Xavi Ibañez, Oriol Quiñones i Guillem Roca)